22/08/09

TRASLLAT I COMIAT

He obert darrerament un blog on aplegaré informació sobre la meva obra literària i textos poètics o en prosa, publicats o inèdits, recollint els materials d'una antiga web. Això i el fet que ja no sóc bibliotecària, a més de la dificultat per mantenir massa espais a la xarxa, fa que tanqui aquest blog. Trobareu els meus poemes i informacions sobre els meus llibres a:




Us espero allà, amics i amigues!!!

23/07/09

A Méndez

Avui, a les set del vespre, al carrer Tapioles, 22, del Poble-sec (Barcelona), homenatjarem l'escriptor Gonzàlez Ledesma amb la col·locació d'una placa commemorativa a l'escala on va néixer i va passar part de la seva joventut. Amb motiu d'aquest acte copio el poema que vaig dedicar a l'inspector Méndez, personatge emblemàtic de les seves novel·les:




A Méndez,
personatge fictici de les novel·les de González Ledesma
que acostuma a passejar pel Poble-sec


Encara als bars hi ha gots amb gotes de silenci.
Encara el barri amaga enyoraments i plors.
Encara dels terrats s’albira la muntanya.
Encara el Paral·lel té rètols de colors.

Però de les velles quadres no surten els carruatges
que acompanyaven nuvis i enterraments antics.
Les dones no fan cua per omplir cantis d’aigua.
Ja no hi ha safareigs on rentar-hi el desig.

L’home cínic i vell esbrina algun misteri
i puja pels carrers, plens d’un temps que se’n va.
Algun mort dels nous temps s’amaga entre bardisses,
víctima de la vida, que no sap perdonar.

Policia perdut entre pàgines fosques,
que sap que la justícia mai no és justa del tot,
el vell Méndez s’allunya pels carrers que s’enfilen,
cercant el temps que passa o un assassí devot.

Tot ha canviat, remuga, enyorant vells cinemes,
encatifats de closques de pipa i cacauets,
i el carbó del vell moll, i els racons més ombrívols,
on els pecats encara eren greus i secrets.

La seva grolleria té un alè de tragèdia,
coneix bé les misèries que asfalten la ciutat,
contempla els gratacels que amb vanitat s’enlairen,
i s’atura una estona, abatut i cansat.


Júlia Costa
(La pols dels Carrers, Editorial Meteora)

18/07/09

Dècimes viatgeres

Inspirada pel blog En la tela de la araña, on un versaire intel·ligent i inspirat utilitza sovint formes mètriques tradicionals, com ara la dècima, i motivada per la contemplació dels afanys viatgers del món que m'envolta, faig una incursió estiuenca en aquest tipus d'estrofa, sense que serveixi de precedent (o potser sí). Al senyor Sabaté, poeta, dedico doncs aquest intent decimal.



VIATGEM, QUE SÓN DOS DIES

Quan jo n’era petita,
passava estius resignats,
tot fent tertúlia als terrats
bevent aigua de l’aixeta
i refrescant la mandreta
en gibrells abonyegats.
Aquells temps ja superats
ara semblen de misèria
i fem, amb una gran dèria,
viatges organitzats.

Ara anem amunt i avall
amb avions de vol rabent,
plens d’esperances i gent
i també d’algun badall.
No és ben bé muntar a cavall
per camins de carreter,
però és cosa molt convenient
i tirem fotografies
fixant uns minuts i dies
que ens retraten somrient.

Aplicats llegim les guies
on expliquen el que hi ha
al lloc on volem anar
a passar un grapat de dies.
Prevenim les malalties
si anem fins al tercer món
on la gent, pobres com són,
es conforma, resignada,
amb xerrar a la cantonada
mirant com el sol es pon.

En tornar hem esdevingut
en viatjar especialistes,
a tothom mostrem les vistes
de tot el que hem conegut,
d’aquest món vell i tossut
que mai no es deixa abastar
conèixer ni controlar
per més que amb tan gran coratge
intentem, fent un viatge,
molt més savis retornar.

Un país de rics novells,
hem esdevingut aviat...
Què llunyà és aquell terrat
on escoltàvem als vells
quan érem uns passarells!
Reclamem subvencions
balafiant calerons
en mil coses prescindibles
i en tants somnis impossibles
que encalcem per nous racons!!!


La sopa d’all descoberta
tornem del llunyà país,
admirant la gent feliç
que deixa la porta oberta
i que té una vida incerta,
natural, senzilla, austera,
i cap més viatge espera,
si no és, potser, el d’emigrar,
per poder guanyar-se al pa
fent de cambrer o mainadera.

I quan aquest bon pagès,
esdevé veí de barri,
trobem que fa molt xivarri,
i no ens desvetlla interès
ni ens acaba de fer el pes.
Al capdavall, impacients,
volem veure monuments,
deserts i parcs naturals,
i no famílies normals,
vivint en blocs de ciment.

01/07/09

El tren del matí




EL TREN DEL MATÍ

El tren era misteri, llum, la tendra
llunyania somniada. No hi havia
més viatges que aquell de cada estiu
per anar a veure els oncles de Girona.

Omplíem la maleta, antiga i forta,
de vestits ben planxats, de roba blanca,
de mocadors i alguna tovallola
i fins i tot llençols, doncs a les cases
aleshores, hi havia poca roba
i tot era precari, just, escàs.

I també hi afegíem unes capses
de galetes, present indispensable,
per als oncles que tan bé ens acollien.

De bon matí, a l’estació de França,
ens sorprenia una munió de gent.
Venia a la ciutat, en aquella època,
tot una allau de personatges pobres
Que cercaven una nova esperança,
o, tan sols, el valor de sobreviure.

Jo era petita i tot era present.
El meu món reduït, sense migranyes,
era ple de futur i d’aventures,
assenyalades pel camí del tren
ple de pobles petits i de flors fresques.

Sèiem damunt la fusta del vagó
de tercera. La maleta surava
damunt dels nostres caps. El sol sortia
i escampava clarors de vida nova
damunt dels arbres de la Ciutadella.

I una emoció profunda ens amarava
en sentir com les rodes començaven
a entonar una cançó de compàs feble.

Jo m’apuntava el nom de tots els pobles
per on passàvem, en una llibreta,
gastada, de l’escola, perquè encara
als marges blancs, hi cabien paraules.

Tot era lluny, molt lluny.
Els pobles eren pobles, i les ciutats, ciutats.
Petites cases, d’estiuejants privilegiats, poblaven
algun barri més blanc i més polit
a les viles, camí del nostres somnis.

Els camps eren molt verds, el blat tallat
s’aplegava a les garbes. Els pallers
esmaltaven d’or nou els horitzons.

I la ciutat, ai, la ciutat, tan vella
i gris, amb els seus rius no massa nets.
I rastelleres de gitanos nòmades
acampats a les seves ribes verdes.

Girona d’uns estius massa calents,
però ja tan estranys, plens de boirines.
Recordo que una anglesa ens va donar
unes pessetes, al carrer, on jugàvem,
pensant, erròniament, que érem molt pobres.

Mai no hi haurà viatges com aquells
al meu món d’un avui ple de records.
Mai no hi haurà estacions plenes de llum
on les heures i blaves campanetes
cobreixin la misèria i la tristor.

Tenir futur i no tenir passat...
No saber encara que el món que ens espera
a l’estació on algun viatge acaba
no té vernís exòtic, ni és res més,
que un lloc com tots, una estació perduda,
plena de somnis fets de cristall fràgil.





Júlia Costa (inèdits)

16/06/09

Caminem sobre cendra






Caminem sobre cendra, sobre fòssils absurds,
el capvespre no és més que un fenomen de fira,
i cada anys els minuts es van fent molt més curts,
i el mirall que no parla, intransigent em mira.

Del no res a no res, vet-ho aquí tot plegat,
el resum d'un relat ple de pàgines tendres,
la novel·la del temps impresa en paper arnat,
ompossible fer rams de ginesta al novembre.

Camino. Què he de fer? Enfonsar-me del tot?
Esperar, vora el riu, la tempesta darrera?
Escoltar encara avui el ressò d'un vell mot?
Estimar i compadir els companys de drecera?

Somniar cels de cristall i reines de les neus?
creure en jardins subtils i d'eterna florida?
Viure, potser, tan sols, ja que sota els meus peus,
encara hi ha l'arrel d'una vella embranzida.

Júlia Costa
Indrets i camins. Edicions joescric.com

06/06/09

Paisatge estiuenc

Sobre el mar, la lluna plena,
i una espurna de terral.
Ben llunyana la carena
on hi vaig deixar la pena
I el pecat original.
Entre les ones de plata,
una polsera d'escata
i un tauró que no fa mal.

Dalt del cel, estels i lluna
i un immens interrogant,
puntes de coixí d'escuma,
castells que s'han tornat runa
i que vaig estimar tant.
Un record sense drecera
em va fent fum la quimera
amb polsim de desencant.

A la platja quatre barques
ensopides, a redós,
soterrades un munt d'arques,
amagades sense marques,
potser plenes de tresors.
A les roques, cent parelles,
que xarrupen suc d'estrelles
mentre esperen temps millors.

S'allarga el fil de la canya
d'algun pescador impacient,
com un raig de llum estranya
que s'endinsa a la cabanya
de les ones i del vent.
I el bon peix, sota l'onada,
sap la mort inesperada
que li esmuny l'hora present.

Sobre el mar, ocell de presa,
un satèl·lit sense nom,
ens espia la tendresa
i ens recorda amb greu fermesa
que sap el que fem i som.
I en aquesta nit callada,
el silenci que m'agrada
m'aclapara com el plom.

S'han escampat les petxines
que volen ser collarets.
Jo de son vaig fent tentines,
recordant mil oficines
amb mil funcionaris quiets.
I la fosca se m'arrapa,
amb un to de negra grapa
i un anhel de bells indrets.

Del bar ve música i gresca
i unes clapes de claror.
Molta gent que pren la fresca
canta, balla i fins s'engresca,
esbandint mala maror.
Però s'acaben els bons dies
i aquells satèl·lits espies
ens faran d'adreçador.

Ja no hi ha ni reis ni patges
ni grans premis per als bons,
ni estalvis per fer viatges
ni ens prometen redempcions.
I somnien éssers galàctics,
que, allunyats de poders fàctics,
timonegen galions.

Indrets i camins. Joescric.com

20/05/09

Sola

Recupero avui un antic sonet que té ja, ai, més de vint anys:

Sola... (1988)


Sola, i el vent que s'estella i s'esqueixa
i mou xabecs pel mar ample i antic,
colors de fraule al ponent i una reixa
damunt el cor que s'entela amb fatic.

Sola, i el temps que s'esquitlla i s'esquerda
damunt terrats que sorprèn el matí,
grifolejant mil espurnes. Llum verda,
cent mil semàfors, maragda i setí.

Sola, i els anys que infidels s'estavellen.
Sola, i els dies perduts i amagats.
Sola, i brunzeix una pedra novella.

Sola, i un pom de clavells irisats,
ara es marceix sota engrunes d'estrella.
Rogers vermells i oceans encalmats.